Òscar Dalmau és gerent d’UCF i director del centre internacional de formació continuada de la Fundació Universitària del Bages
Donis defa 8 anys, Òscar Dalmau dirigeix Va unir Consorci Formació, una empresa que lidera la formació d'entitats relacionades amb la salut. Donis del primer dia, Òscar ha confiat i donat suport a el nostre projecte donis de les dues perspectives del seu negoci: el món sanitari i el de la formació.
Què tal Òscar? Estem encantats de conèixer la seva visió del nostre projecte.
Creu que els robots canviessin la nostra realitat actual?
Sens dubte. Avui dia estem immersos en un moment de transformació i canvi que els experts etiqueten com la quarta revolució industrial. Estem en un moment de constant expansió i transformació tecnològica, i hi ha els qui fins i tot comparen el canvi que generarà la robòtica amb el qual en el seu moment va generar les màquines de vapor.
El Fòrum Econòmic Mundial fa referència ja al paper que tindrà la robòtica en la innovació i la transformació empresarial, i posa en relleu també els potencials riscos en termes de pèrdues de potencials ocupacions, especialment en totes aquelles funcions i tasques mecàniques, repetitives i de poc valor afegit.
Una notícia d'avui mateix:
©La Vanguardia
Encara estem en un moment incipient, i s'aventuren molts reptes en l'àmbit de la nanorobótica, microrobótica, la connexió i interrelació entre robots (a partir de la internet de les coses), la interrelació entre robòtica i intel·ligència artificial, etc.
Com creu que la robòtica social pot ajudar-nos a millorar el nostre sistema de salut?
La robòtica “social” és una manera d'identificar una part (tan sols una petita part) de l'impacte i la transformació del sector salut a partir de la innovació i els diferents facilitadors tecnològics.
Els robots socials podran portar tasques i funcions que complementaran les pròpies dels professionals de les organitzacions de salut, permetent a més que siguin personalitzades, adaptades a cada circumstància i cada persona, emmagatzemant i monitorant els seus resultats, etc. Per tant permetrà desenvolupar progressivament activitats de major valor per als pacients i usuaris, també en l'àmbit assistencial (no només en l'àmbit de l'orientació, dinamització, atenció, comunicació, etc).
Algunes persones tenen por que l'arribada de robots com Pepper pugui deshumanitzar l'atenció sanitària, Quina és la seva opinió al respecte?
Tots els canvis i tots els avanços generen por i resistència en alguns col·lectius professionals. No obstant això és curiós el com diferents persones (de diferents nivells professionals) quan reflexionen sobre potencials usos de Pepper en el sector, coincideixen a assenyalar que servirà per a “humanitzar-la” encara més. Els pacients no solen recordar-se de les proves assistencials que els van fer, o les paraules tècniques i orientacions que els professionals els van donar. No obstant això sempre tindran present el com es van sentir i com els van fer sentir. Segurament el treball complementari de Pepper amb el dels professionals permetrà que les persones se senten més acompanyades, més orientades, més informades, en definitiva més cuidades pel potencial dels robots socials en l'atenció asistnecial.
Com creu que el personal assistencial, usuaris i famílies acceptaran els nous processos amb la incorporació de robots?
Crec que l'acceptació dels robots per part de la societat no ha de ser sol en l'àmbit assistencial sinó en tots els àmbits. Avui ja veiem com molts portals incorporen chatbots per a resoldre dubtes, veiem en la televisió els avanços dels vehicles autònoms sense conductor, coneixem a través d'amics, veïns i altres col·legues com en les seves empreses ja s'incorporen robots en processos de producció, logística, i fins i tot ja comencen els primers comerços sense personal. A poc a poc incorporarem tota aquesta capa tecnològica en el nostre dia a dia, i encara més en la mesura que contribueixi a aportar-nos més valor i en el nostre cas a millorar la salut de les persones.
Estem valorant projectes amb nens, amb persones majors i processos d'informació o d'educació terapèutica. Pensa que aquestes línies de recerca poden ser interessants? Se li ocorren unes altres?
Sens dubte el treball amb nens és molt interessant (per l'acceptació i interès que els desperta i tenen directament en aquest tipus de tecnologies) igual que és prioritari el treball amb persones majors (no oblidem que Espanya serà en la dècada vinent el segon país amb major envelliment del món). No obstant això l'aplicació de la robòtica en salut deu no només orientar-se a totes les capes de la societat (també a adolescents, joves, adults…), també de manera personalitzada en funció de diferents patologies o malalties, però fins i tot també incorporant-se dins de les empreses en un pas més enllà de la funció típica de prevenció de riscos laborals o de salut laboral.
Som conscients que pel camí se'ns presentessin preguntes que potser àdhuc no tenen resposta, Quins creï que són els perills de la robòtica social aplicada al món de la sanitat?
Un dels riscos és que malgrat el seu potencial quedi rellevada a un segon pla a favor d'un altre tipus de tecnologia (realitat virtual, augmentada, quiròfans intel·ligents, …), un altre tipus de robòtica (nanorobótica, microrobótica, robots d'intervenció quirúrgica a distància, …) que estigui més orientada a l'activitat clínica i assistencial. Potser aquesta mirada més de “acompanyament”, orientació, ajuda, suport, de “cuidar” i tant de “intervenir” potser li pot restar mèrit o valor, quan el seu valor (especialment des de la perspectiva del pacient i del seu apoderament i experiència) és tant o més valuosa.
I les oportunitats?
Per al meu una de les claus és la capacitat d'interrelació de la robòtica social amb la intel·ligència artificial. La capacitat de monitorar als pacients (per exemple mitjançant robots socials en atenció domiciliària) podrien permetre a partir de l'anàlisi de grans bancs de dades una assistència, acompanyament i assessorament personalitzat des d'i en cada casa. També una altra clau és la seva capacitat de lectura dels “signes” del pacient, tant emocionals com vitals (que potser poden monitorar-se a través de diferents wearables que a través de IoT poden relacionar-se amb el robot social).
Estem valorant projectes amb nens, amb persones majors i processos d'informació o d'educació terapèutica. Pensa que aquestes línies de recerca poden ser interessants? Se li ocorren unes altres?
Sens dubte el treball amb nens és molt interessant (per l'acceptació i interès que els desperta i tenen directament en aquest tipus de tecnologies) igual que és prioritari el treball amb persones majors (no oblidem que Espanya serà en la dècada vinent el segon país amb major envelliment del món). No obstant això l'aplicació de la robòtica en salut deu no només orientar-se a totes les capes de la societat (també a adolescents, joves, adults…), també de manera personalitzada en funció de diferents patologies o malalties, però fins i tot també incorporant-se dins de les empreses en un pas més enllà de la funció típica de prevenció de riscos laborals o de salut laboral.
Som conscients que pel camí se'ns presentessin preguntes que potser àdhuc no tenen resposta, Quins creï que són els perills de la robòtica social aplicada al món de la sanitat?
Un dels riscos és que malgrat el seu potencial quedi rellevada a un segon pla a favor d'un altre tipus de tecnologia (realitat virtual, augmentada, quiròfans intel·ligents, …), un altre tipus de robòtica (nanorobótica, microrobótica, robots d'intervenció quirúrgica a distància, …) que estigui més orientada a l'activitat clínica i assistencial. Potser aquesta mirada més de “acompanyament”, orientació, ajuda, suport, de “cuidar” i tant de “intervenir” potser li pot restar mèrit o valor, quan el seu valor (especialment des de la perspectiva del pacient i del seu apoderament i experiència) és tant o més valuosa.
I les oportunitats?
Per al meu una de les claus és la capacitat d'interrelació de la robòtica social amb la intel·ligència artificial. La capacitat de monitorar als pacients (per exemple mitjançant robots socials en atenció domiciliària) podrien permetre a partir de l'anàlisi de grans bancs de dades una assistència, acompanyament i assessorament personalitzat des d'i en cada casa. També una altra clau és la seva capacitat de lectura dels “signes” del pacient, tant emocionals com vitals (que potser poden monitorar-se a través de diferents wearables que a través de IoT poden relacionar-se amb el robot social).
La formació del personal assistencial és molt important en el món de la sanitat. Creu que la robòtica pot ajudar la formació dels professionals?
Crec en les dues coses. D'una banda crec que és imprescindible una major formació dels professionals (tots) en el potencial d'ús dels robots com els socials. En la mesura en quina coneguin Pepper i el seu potencial de desenvolupament a 3 o 5 o 10 anys, els propis professionals (igual que els propis pacients i les seves famílies i cuidadors) ens poden ajudar a identificar oportunitats de desenvolupament potser no cobertes avui dia pel sistema o que aportin major valor. D'altra banda la incorporació dels robots (i un altre tipus de tecnologies com a realitat virtual, augmentada, impressió 3D, …) en la formació i la gestió del coneixement serà cada vegada més exponencial en la mesura que el cost de desenvolupament sigui cada vegada més baix, i d'altra banda la incorporació de la tecnologia en els llocs de treball siguin també molt majors que avui.
Que manera s'imagina que podria ser?
Fa molts anys en la formació professional existia el concepte d'escola d'oficis. Allí un expert (pintor, ebenista, lampista, …), ensenyava a joves aprenents l'ofici. Igual que aquell expert agafava la mà del jove per a ajudar-lo a fer la traçada més eficient, pot ser que Pepper agafi la mà de joves professionals per a ensenyar-los a desenvolupar diferents habilitats i a aplicar diferents tècniques.
En qualsevol cas m'imagino un Pepper integrat en una xarxa de coneixement, en el qual diferents facilitadors tecnològics estan a la disposició de les persones per a accedir al coneixement i als aprenentatges en el moment en què el necessitin i per al cas o circumstància específica.
Igualment, m'imagino que la separació que avui fem del “temps de treball” respecte al “temps de formació” desapareix i s'integren tots dos dins context professional, permetent simular i entrenar una tècnica o habilitat abans de dur-la a terme de manera real amb pacient.
Deixa un comentari
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.